jueves, 11 de agosto de 2011

Perquè l'Homo Sapiens va perdre el pèl del cos?


Estem a Agost i sempre diem que durant l'estiu hi ha que aprofitar per llegir.
Jo aquesta nit faré una incursió al camp per a aprofitar el meravellós fenòmen anomenat "Plutja d'estrel.les". Mentre tant reprenent la frase del principi vos deixe una interessant lectura al voltant de la biología i la genètica, una temàtica que no estic molt familiaritzat i que espere que vos agrade.

Remateu com cal l'estiu aquells que pugueu !!!

Article de Carles Lazuela:

"La pérdida de gran parte del vello corporal en el linaje humano debe contemplarse no como un fenómeno aislado, sino como un aspecto parcial de un cambio adaptativo más general, que tuvo lugar hace unos dos millones de años en África. Este cambio se correlaciona con la progresiva adaptación de los homínidos a la sabana, que coincide con el inicio del Pleistoceno, un periodo climático caracterizado por la aridez estacional y la aparición de ambientes de sabana abierta en el este de África.

Los primeros representantes del género Homo desarrollaron un mecanismo de refrigeración corporal que funciona con la disipación de calor a través de glándulas sudoríparas distribuidas por todo el cuerpo. Para que la evaporación del sudor funcione, se requiere la desaparición del vello corporal (todavía hoy, aquellos que conservamos vello en algunas partes del cuerpo, como las axilas, comprobamos que allí es donde el mecanismo de refrigeración funciona peor, especialmente ahora que el calor aprieta). Dicho sea de paso, nuestro sistema de refrigeración sólo conlleva un problema adicional, que es la necesidad de reponer el agua perdida constantemente.

La desaparición pilosa se asocia también con la presencia de una pigmentación oscura destinada a proteger a los primeros humanos de los efectos dañinos de la fuerte radiación ultravioleta existente en las regiones ecuatoriales. El mantenimiento del pelo en la cabeza es necesario para la protección del cerebro contra la insolación directa asociada a la locomoción bípeda.

Extremidades largas

Todo este complejo adaptativo se acompaña de otros cambios morfológicos muy visibles, como el aumento relativo de la superficie corporal mediante la aparición de cuerpos muy estilizados y con extremidades muy alargadas respecto al tronco; unas proporciones corporales parecidas pueden verse en nuestra especie en poblaciones de África del este, como los masai o los turkana, adaptadas también a condiciones ambientales de gran calor. Esta morfología puede observarse en el registro fósil, en el que encontramos el llamado chico de Nariokotome (Kenia), un esqueleto casi completo atribuido a Homo ergaster y datado en hace un millón y medio de años. Este individuo, que tenía al morir unos 8 años, medía ya un metro y sesenta centímetros de estatura y sin duda en su vida adulta hubiera sido tan alto como muchos europeos actuales. Sus proporciones corporales muestran extremidades muy alargadas, especialmente en sus segmentos más alejados el cuerpo.

Aunque obviamente el pelo no fosiliza, tenemos formas indirectas de poder investigar esta hipótesis. Por ejemplo, conocemos el gen (RPTN) que codifica para una proteína que se expresa en los folículos pilosos, y cuya secuencia es muy distinta en humanos y chimpancés (curiosamente, los neandertal comparten la versión del gen de los chimpancés). No sabemos exactamente cómo actúa este gen, pero podríamos averiguarlo en el futuro mediante estudios de genómica funcional en ratones. Por otra parte, el análisis de la variación genética acumulada en los humanos modernos en genes de la pigmentación es compatible con fuerzas selectivas que habrían actuado sobre estos genes a partir de hace poco más de un millón de años. Claramente esto sólo tendría sentido si la piel estuviera ya expuesta a los procesos de selección, y esto sólo ocurriría después de perder el vello corporal. Finalmente, conocemos otros genes involucrados en el pelo y modificados en nuestra propia especie, como el gen EDAR, que tiene una variante genética que es responsable del pelo grueso y lacio característico de los asiáticos actuales. Pero esto es sólo el principio. Cuando conozcamos todos los genes implicados en la expresión y desarrollo del complejo patrón de pilosidad corporal humana (y también aquellos implicados en la pigmentación, que se trata de procesos paralelos), podremos entender exactamente cómo y cuando tuvo lugar este proceso selectivo en nuestro linaje."



jueves, 21 de julio de 2011

Arena de la platja amb distint color


De cara a l'estiu amb la calor molts de nosaltres ens apropem a la platja per tal de prendre el sol i refrescar-nos amb un bany. Les nostres platges són de molts tipus, hi han d'arena, d'altres de blavons i unes poques de roca mare.
Em cridà l'atenció un dia d'aquestos de platja el vore que a les que són d'arena hi ha dues parts de diferent "color" per un costat l'arena humida d'un color obscur mentre que la més allunyada és de color més clar. Òbviament no és cap misteri dir que açò és degut a que es troba "banyada" però exactament pq és més obscura si es troba "banyada"?
Una volta més la física té una explicació i més concretament la òptica. Al Twitter de Quo vaig trobar una explicació senzilla i molt clara d'aquest fet.
Tot és basa en el que anomenem refracció.
Per refracció entenem, "canvi en la direcció que experimenta una ona al passar d'un medi material a un altre".
En el cas de la arena el que ocorre és que entre el grans hi han espais i si un feix de llum incideix en el material aquest el reflexa en gran mesura.
Si el material es troba humit, els espais es troben ocupats per l'aigua i el líquid element sols reflexa la llum en unes determinades condicions.
La majoria dels rajos es refracten, es a dir, es desvien amb un angle distint al d'incidència.
Per tant els rajos penetren profundament en l'arena, on són absorbits, al no reflexar-se.
Com el feix de llum es reflexa en major mesura en l'arena seca que no en l'arena humida, en conseqüència s'observa una tonalitat més obscura.

martes, 19 de julio de 2011

Missió cap a Vesta i la sonda Dawn


Que viatjar en l’espai és llarg i tediós no és cap novetat. Cal recórrer, mentre no desenvolupem noves tecnologies que ens permeten viatjar a majors velocitats, grans distàncies que en molts casos es mesuren en anys llum.
Per sort, hi ha parts del nostre univers i més concretament del nostre sistema, el solar, que es poden recórrer en un grapat d’anys.
Avui volia donar-vos la noticia de que per fi la sonda Dawn ha arribat al seu destí, el cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter exactament l’asteroide Vesta, a una distància total de 2,500 mil.lions de Km.
La sonda va despegar de la Terra en Setembre de 2007 i la NASA ha confirmat la seva arribada a les 8:30 a.m. del Diumenge.
Es de suposar que una volta la sonda ha arribat el primer que farà o ha fet ja és col.locar-se de manera que la pròpia gravetat de l’asteroide li permetesca orbitar al seu voltant durant quasi un any.
La NASA ha comentat que aquesta operació de readaptació a la òrbita de l’asteroide tardarà uns dies.
Una volta finalitze l’estudi de Vesta. La sonda ficarà rumb cap a Ceres.
Per què cal estudiar aquests asteroides?
La formació del planetes i per extensió del sistema solar té en els seus orígens en una sèrie de col.lisions entre blocs de pedra i gasos. Tota aquesta massa orbitava al voltant del Sol i degut als impactes anaren poc a poc consol.lidantse fins donar els planetes rocosos que avui coneguen (Mercuri, Venus, Terra i Mart).
Els asteroides que avui es situen al cinturó entre Mart i Júpiter són roques mare d’aquelles col.lisions inicials, es a dir, fragments de roca que no han sofert apenes alteracions ni impactes de cap tipus més enllà de xicotets asteroides.
El seu estudi pot donar información al voltant de la evolució del sistema solar i dels planetes.

jueves, 14 de julio de 2011

20 aniversari del Hubble



L'estiu està present i per això mateix vull demanar disculpes per reduir dràsticament la meva de manteniment operatiu del bloc.

Aquest estiu és ben calorós però per sort tenim treves, com la actual, en que les plujes refresquen l'ambient, les muntanyes (que falta fa!) i els nostres camps de conreus. Lamentar l'incendi originat al parc natural de la Serra d'Irta on ara fa dues setmanes vaig estar per gaudir d'un dia de platja.

La setmana passada a la localitat on veraneje amb la família i passe part de l'any, Moncofar, va aparèixer varada una balena. No puc assegurar a ciència certa quina varietat o espècie es tractava.
Avui no tinc molt de temps per contar-vos una curiositat científica així que he decidit que millor vos "refresque" amb unes espectaculars imatges del telescopi Hubble, que es troba de celebració ja que compleix 20 anys.
Són les 100 millors imatges captades i la veritat és que hi han de precioses.

lunes, 20 de junio de 2011

Eclipse total de Lluna 15 de Juny del 2011 segona part.



Després del eclipse, frustrat, del passat 15 de Juny i dic frustrat ja que l'horitzó Est es trobava núvol i per tant gran part de la lluna roja no es va poder apreciar, penge algunes fotografies fetes amb la càmera del meu telèfon mòbil.
La majoria han sigut descartades i aquestes 5 són les de millor qualitat després d'aplicar alguns filtres amb un programa de retocatge fotogràfic. Demane disculpes als puristes de la fotografia però és el que e pogut fer.

Hi han algunes preguntes al voltant del fenomen que caldria contestar aprofitant la ocasió. La primera i principal,

Que és un eclipse?
La paraula eclipse prové del grec i més concretament prové de la paraula "ekleipsis" que significa "que falta, desaparició".
Així doncs, no és d'estranyar que per eclipse s'entenga la desaparició d'un dels elements predominant al nostre cel. o bé, la nostra estrel.la principal, el Sol o bé el satèl.lit de la Terra, la Lluna.

Però, exactament, que és el que provoca la seva "desaparició". Més que d'una desaparació estaríem parlant d'una ocultació degut a la superposició de cossos. Es a dir, Hi han tres grans cossos (bé per les seves dimensions o per la curta distància respecte de la Terra) que poden produir aquest fenomen. Parlem del Sol, la Lluna i la mateixa Terra.

Quan parlem d'un eclipse de Lluna ens referim a la interposició de la Terra entre la lluna i el Sol. A la següent imatge teniu una descripció de com és el fenomen:

Figura 1.

Així doncs nosaltres el que apreciem normalment és el reflex del Sol en la lluna i al interposar-se la Terra degut al seu moviment al voltant del Sol el que provoca és una ocultació temporal de la radiació i per tant la "desaparició" de la Lluna.

Al cas d'un eclipse de Sol és la Lluna la que s'interposa directament entre la Terra i el Sol. La següent imatge és prou aclaratòria:

Figura 2.


Per que és va poder veure la Lluna d'un color roig?

Aquells que pogueren gaudir completament del eclipse és degueren adonar de que la lluna adquiria una tonalitat rogenca. Açò és degut a la Terra i més concretament a la part "obscura" de la Terra. Si nosaltres poguérem torbar-nos en la superfície de la Lluna en el moment que la Terra creua per davant nostre i ens oculta la radiació solar, apreciaríem com pels marges del planeta la radiació es torna d'un color rogenc. Açò són els amaneixers i capvespres de tota la superfície terrestre. Aquesta radiació és projecta a la lluna i reflecteix a la Terra que és el que finalment apreciem.

Figura 3. Capvespre qualsevol

D'aquesta manera podem donar explicació al que ocorre quan té lloc un eclipse i el per que de les tonalitats que és poden apreciar sempre quan la climatologia ens ho permetera!

martes, 14 de junio de 2011

Eclipse total de Lluna 15 de Juny del 2011



Demà Dimecres tindrà lloc un eclipse de lluna total que podrà ser visible a tot el País valencià i les Illes Balears.

A la pàgina web http://www.astronomia.org/2011/eclipseluna06.html podem trobar l'horari del mateix i com es pot vore l'inici de la totalitat de l'eclipse.
Tindrà lloc al voltant de les 19:22 amb el cènit sobre les 20:12 hores. Cal indicar que aquestes hores són UTC (Universal Time Coordinated) i per tant cal afegir +2 hores per conèixer la nostra hora.

Així doncs, al voltant de les 22:12 hores tindrà lloc la "desaparició" de la lluna del nostre cel.

I on mirem?

Doncs bé la nostra lluna tendeix a sortir per l'est, al igual que el sol per la qual cosa es recomana que es fixe el punt de visió en Est-SudEst.

Des del interessant blog Astroafición han creat un vídeo explicatiu del fenomen de l'eclipse.

Gaudiu d'aquest fenomen, aquells que pugueu, amb un mapa astronòmic ja que moltes estrel.les es podran veure millor degut a la desaparició de la claror de la lluna.

http://youtu.be/AWGOZtqi2Bo