Mostrando entradas con la etiqueta medicina. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta medicina. Mostrar todas las entradas

domingo, 11 de noviembre de 2012

Els vampirs i els seus mites


Aprofitant que fa quatre dies que va ser la nit de tot sants i al seu voltant sempre hi ha misteri, terror i fantasia. Feia temps que volia escriure una entrada sobre aquests temes.

  Més concretament avui parlaré dels vampirs. Probablement els personatges de terror més extensos i amb més romanticisme al seu voltant.
  El concepte de vampir es clar i extens. Són criatures (no vives) amb aparença humana que tenen la capacitat de transmutar a rates penades.
  Els vampirs s'alimenten de sang que aconsegueixen directament de les seves preses (normalment humans).
 No tenen reflex als espills i són vulnerables al sol i els alls. A més, la forma d'acabar amb ells és mitjançant una estaca de fusta.

Aquesta seria la seva descripció més rigorosa, ara bé, no parle en cap moment de la seva aparença física ja que els tenim de tot tipus i formes.

Figura 1. Exemples de vampirs.


Però...Podem donar una explicació científica al comportament i característiques dels vampirs?

  La resposta és si. El més important que cal entendre es que es tracten de personatges que han evolucionat des del segle XV, aproximadament, i que han estat presents en el folklore popular. Per tant, moltes de les seves llegendes han sigut modificades, corregides i augmentades en base a l'època en la que han viscut. Han begut de totes les experiències i temors de cada època.

Una primera explicació que es pot donar amb referència a l'aspecte dels vampirs és la enfermetat anomenada porfíria.

La porfíria és una enfermetat metabòlica que provoca una deficiència d'enzims encarregats de la síntesi del grup hemo (part de la hemoglobina de la sang). La hemoglobina és la encarregada del transport de l'oxigen per la sang.

Un aspecte a tindre en conter és que en el cas de sofrir Porfíria la persona és fotosensible, el sol li deixa marques a la pell.

Les marques o lesions poden produir destrucció del teixit. En fases avançades de la enfermetat, pot provocar mutilacions en orelles i nas, llavis i genives deformats. Així doncs, podríem imaginar com en segles passats una persona amb porfíria tindrà l'aspecte de algú amb les dents ben llargues!

Al patir una deficiència en la síntesi del grup hemo. Els malalts de porfíria pateixen també d'anèmia. La anèmia té com a conseqüència, entre d'altres, el fet de que la pell paladeig. Era costum tractar la anèmia amb teràpies de sang, beure sang d'animals per a reconstituir el ferro en el cos.
 Com a nota curiosa dir que al s.XIX era "moda" entre la noblesa el seguir règims basats en aigua i vinagre per a provocar-se anèmies i així tindre la pell pàl·lida.

Tal volta aquesta curiositat podria explicar el fet de que molts vampirs són nobles (comptes), gent econòmicament solvent que vesteix sumptuosament.

  Per tant tenim persones malaltes de porfíria que han d'ocultar-se del sol perquè els pot danyar i a més necessiten beure sang per a tractar l'anèmia. Ah! i amb possibles mutilacions que provocaven un efecte de llargs ullals.

Ja tenim identificat el problema que sofririen les persones mal anomenades vampirs.

I tot la llegenda al seu voltant, quina explicació té?

  •     Quin animal té en la seva alimentació, entre altres aliments, la sang, són nocturns i fugen del sol? Exacte! Les rates penades. No és d'estranyar que s'associe a la figura del vampir. Val, accepte que alguns hageu pensat en els mosquits com a animals amb semblants característiques...
  •     En moltes cultures els espills s'associen a la mort. En algunes regions de l'Est d'Europa els espills han de cobrir-se en presència d'un cadàver sinó diu la tradició que pot ocórrer una desgracia en la casa. No era un bon presagi veure el reflexe d'un cadàver en un espill.
  •     Els alls poseixen substàncies químiques que exacerben els símptomes de la porfíria. Dubte que cap malalt tinguera passió per un plat cuinat amb all.
  •     Els vampirs, dèiem al principi, són criatures mortes. Per tant per a evitar que el vampir poguera cada nit despertar i assassinar, es clavaven estaques al cor. Com a resultat emetrien gemits causats per l'empalament. Els cadàvers s'unflen de gasos per la descomposició dels òrgans i la estaca clavada servia com a via d'escapament emetin sons que podrien ser confosos com a expressions dels cadàvers. Per lo que confirmaria la teoria d'aquells que creien en els vampirs i que la única de matar-los era mitjançant la fusta.
Figura 2. Mosquit vampir. Per als que vos heu fet una imatge mental.

 Per finalitzar dir que era obvi que front la ignorància de les persones de l'època que no coneixien ni la Porfiria, ni els gasos de descomposició de la matèria orgànica. Associaren aquests fets a creences fantasioses. Ara ens tirem les mans al cap i ens riguem però en els nostres dies encara busquem explicacions fantasioses a fets que estan per explicar.

  Als nostre dies les pseudociències beuen de les nostres ignoràncies encara per descobrir però que amb el pas del temps cauran pel seu propi pes.


miércoles, 18 de mayo de 2011

10% del nostre cervell...mentides!


Caminant per València, camí de la biblioteca, vaig trobar al semàfor un cartell que deia, "Sólo usamos el 10% de nuestro cerebro".

Ja fa temps que aquesta mateixa frase l'escolte a la ràdio i televisió en anuncis que conviden a exercitar la nostra capacitat cerebral, llig als anuncis dels periòdics i revistes mètodes i tècniques que milloren i "potencien" les nostres virtuts cerebrals.

Sempre tenia un xicotet "però" al voltant d'aquesta qüestió i és que mai escoltava a experts dir res al respecte d'aquestes "tècniques", sempre eren pàgines d'astrologia, ciències alternatives, etc, etc..

Així que vaig decidir informar-me al voltant d'aquesta qüestió i quina va ser la meva sorpresa al trobar que no és, ni de prop, verídica aquesta afirmació.

És totalment fals que sols s'empre un 10% de la nostra capacitat cerebral.

La primera raó per la que podem considerar falsa l'afirmació i tal volta la més visual son les ressonàncies magnètiques i els TACs, ja que aquestos mostren que en funció de la activitat que estiguem realitzant s'activen unes zones o d'altres del cervell. És a dir, el nostre cervell treballa de forma intermitent. Però TOT el cervell treballa en algun moment.

Però pensem en un moment donat en la gent que sofreix qualsevol tipus de lesió cerebral. Per desgracia, les conseqüències solen ser severs danys que afecten a la mobilitat, parla i sentits. En cas de que sols emprarem un 10% significaria que el 90% restant és inútil per a les nostres accions diàries i per tant, una lesió cerebral no deuria afectar de manera tan greu al individu (és qüestió d'estadística, no creieu?).

Alguns enllaços d'interés per ampliar informació:

Medtempus (blog de medicina)
86400 (blog de informació general)
ElTamiz (blog de cultura general)

martes, 8 de junio de 2010

Stendhal i el seu síndrome



Aquesta setmana, escoltant un Podcast del que soc seguidor van fer una xicoteta descripció del que es el Síndrome d'Stendhal i tot siga dit, em va cridar l'atenció i em pareixia una bona forma de encetar aquesta secció.

Buscant per la xarxa una definició de que es el Síndrome d'Stendhal o mal del viatger romàntic vaig trobar, com a més clara i fàcil d'entendre la que em donava la Viquipèdia: "és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística, pintures i obres mestres de l'art".

El síndrome rep el nom del escriptor francès Marie Henri Beyle (Stendhal) que el va descriure al seu llibre després d'un viatge a Roma, Nàpols i Florència cap al 1817. Els síntomes els va descriure després de visitar la Basílica de Santa Crote en Florència i veure les Sibilies de Volterano: "La vida se me habia desvanecido, caminaba con temor a caer" "...tenía la necesidad de la voz de un amigo que compartiese mi emoción" (Stendhal).

Un estat d'ànim transitori que es manifesta al observar obres d'art de notable bellesa, normalment en un xicotet espai de temps i concentrades en una mateixa ciutat.

Així doncs les persones afectades solen ser turistes de mitjana edat, entre 26 i 40 anys, la majoria dones que viatgen soles i que procedeixen de ciutats tranquil·les amb una vida sense massa estímuls artístics.

Alguns dels sintomes serien:

Sintomes físics: suor, taquicàrdia i desmais.

Sintomes psicològics: trastorns de percepció, tan de sons com de colors, sentiments persecutoris i estat d'ansietat, sentiments depressius, o per el contrari estat d'eufória i en ocasions pensament omnipotent i absència d'autocrítica.

Podem resumir el síndrome d'Stendhal com sobrepassar el límit del plaer per a convertir-se en malestar.

Com deia Stendhal: "No me sentia en condiciones de razonar y me abandonaba a mi locura como a la vera de una mujer a la que se ama".

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Fonts:
- Viquipèdia "Síndrome d'Stendhal".
- Treball "Sindrome Stendhal" de Patricia Morales García:
http://www.ugr.es/~setchift/docs/t15-sindromestendhal-patriciamorales.pdf